Acqua alta a Venèciaa sonda Chang'e-4 confirma que la Lluna té un dels cràters més grans del Sistema Solar
Venècia
Acqua alta a Venècia

Pat on estoc / stock.adobe.com
T'expliquem què és a l'acqua alta, quan succeeix i com preparar-te per aquest fenomen.
Per què es dóna el acqua alta a Venècia?

nullplus / stock.adobe.com
Parlant en cristià, les marees augmenten quan baixa la pressió atmosfèrica o quan bufa vent de sud-est. La possibilitat d'acqua alta s'incrementa en els períodes de lluna plena i lluna nova.
¿Quan ocorre el acqua alta?
El fenomen sol afectar Venècia a la tardor i hivern, especialment entre novembre i desembre.
Se segueix el cicle de la marea, creix durant 6 hores i baixa les 6 hores següents. El acqua alta dura les hores centrals de la fase creixent; així roman durant unes 3 o 4 hores i després la ciutat torna a la normalitat.La Plaça Sant Marc és un dels punts més baixos de Venècia, per la qual cosa és un de les primeres zones en inundar-se.
Com preparar-te pel acqua alta

ET1972 / stock.adobe.com
- Les autoritats de la ciutat instal·len una sèrie de camins elevats que connecten els punts estratègics. Si no et vols mullar els peus, pots moure't per aquests senders sense problema.
- Depenent de el nivell de l'aigua, els vaporetti poden modificar les seves rutes, al no poder passar sota certs ponts.
- Hi ha una sirena que alerta sobre el acqua alta amb unes tres hores d'anticipació. Això passa quan s'espera un acqua alta de al menys 110 cms. Quan això succeeix, molts restaurants i botigues també arriben a inundars e.
- El preu de les botes a prova d'aigua s'incrementa notablement durant el acqua alta.
Nivells de l'acqua alta
- Nivell de la marea en +65 cm. Es poden presentar petits tolls esporàdics.
- Una marea entre +80 cm i 100 cm. Vol dir que un 5% de la ciutat es pot inundar. La Plaça Sant Marc es converteix en un petit llac.
- Marea a partir de +120 cm. Es recomana usar botes de goma.
- Nivell excepcional de la marea: superior a +140 cm. És una situació molt inusual que poques vegades sol presentar-se.
La sonda Chang'e-4 confirma que la Lluna té un dels cràters més grans del Sistema Solar
La col·lisió d'un asteroide d'uns 170km
d'ample fa milers de milions d'anys fa que, encara avui, roques del
mantell del satèl·lit estiguin presents a la seva superfície

|
D'ençà que les primeres naus que van orbitar la Lluna ens van mostrar la seva cara oculta que sabem que, a diferència de la cara visible, té una geografia més accidentada i té menys planures fosques com les que podem veure des de la Terra. La Chang'e-4, la primera nau a la història a aterrar a l'altra banda el satèl·lit, va aterrar el passat 3 de juny i va fer sortir el vehicle d'exploració que va examinar la zona més propera al punt d'allunatge, l'interior d'un cràter de 180 quilòmetres de diàmetre conegut com Von Karman. Aquest cràter, però, és a l'interior d'una conca de 2.300 quilòmetres de diàmetre batejada com a Aitken, que ocupa aproximadament una quarta part de la circumferència el satèl·lit i que, segons la teoria, s'hauria format fa uns 3.900 milions d'anys a causa de l'impate d'un asteroide de 170 quilòmetres d'amplada.

|
En examinar les roques de la zona, el vehicle xinès va identificar-ne algunes que tenien una composició química molt diferent de les roques lunars examinades fins ara, amb minerals que no són presents a la superfície però que, en canvi, encaixen amb les suposicions sobre la composició del mantell el satèl·lit, indicant que l'asteroide, en impactar contra la Lluna, va travessar els 50 quilòmetres d'escorça lunar fins a arribar al mantell. Aquestes mostres ajudaran el científics a conèixer millor què hi ha sota la superfície del satèl·lit i també sobre la seva història després de l'impacte de l'asteroide que, creuen, va formar un cràter que va ser omplert per roca fosa i que complicarà estudiar amb deteniment la seva composició geològica exacta.
Les restes d'una explosió estel·lar confirmen observacions xineses de fa 2.000 anys
La descoberta indica que aquella nova és
l'esdeveniment estel·lar més antic ocorregut fora del Sistema Solar que
ha registrat mai la Humanitat
elMón

|
Una nova és l'explosió nuclear que es produeix a la superfície d'una nana blanca d'un sistema quan, després d'absorbir massa matèria -hidrogen i heli- de la seva companya, crea un camp gravitatori molt potent que compacta i escalfa el material fins que, finalment, arriba a una temperatura crítica i inicia una fusió nuclear que, en esclatar, transforma tot aquest hidrogen i heli en materials més pesants. Messier 22, a la constel·lació de Sagitari, és a 10.400 anys-llum de nosaltres, i no ha estat fins fa poc que els astrònoms han observat les restes d'aquesta nova gràcies als Very Large Telescope de l'Observatori Austral Europeu al desert d'Atacama, a Xile.
Els cúmuls globulars són grans concentracions esfèriques de centenars de milers d'estrelles velles que giren al voltant d'una galàxia. La Via Làctia té uns 150 cúmuls d'aquest tipus, i el VLT serveix per observar-los gràcies als seus instruments, que permeten mesurar la brillantor de les estrelles segons el seu color i separar-les, una capacitat molt útil especialment en el cas d'uns cúmuls globulars que, per la seva edat, acostumen a brillar de color vermell. El cas que ens ocupa, per exemple, sónles restes d'una nova que formen un núvol vermell de gas a través d'un espai unes 8.000 vegades més gran que la que separa la Terra i el Sol. Tot i la seva mida, però, la massa de la nebulosa és relativament petita, unes 30 vegades la del nostre planeta, perquè el gas va ser dispersat per l'explosió.
La baula perduda de l'evolució dels planetes
Un equip d'astrònoms japonesos detecten
per primer cop un cos celest l'existència del qual es va predir fa més
de 70 anys i que mostra un pas important en la formació del Sistema
Solar
elMón

|
Els objectes del Cinturó de Kuiper es consideren les restes de la formació del Sistema Solar, però mentre el cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter ha estat alterat per la radiació del Sol, col·lisions amb altres objectes i la gravetat dels planetes, al Cinturó de Kuiper, fred, fosc i solitari, les condicions que regien la formació dels planetes del Sistema Solar continuen pràcticament inalterades. Per als astrònoms, representa una màquina del temps que es remunta al principi del naixement dels planetes.
La suposició que allà hi havia objectes amb radis d'entre un i uns quants quilòmetres es va fer fa anys, però eren massa llunyans, petits i foscos fins i tot pels millors telescopis, que no els poden observar directament. Un equip de l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó, doncs, va buscar-los fent servir un altre sistema: l'ocultació, consistent a seguir un gran nombre d'estrelles esperant que, en algun moment, es detecti l'ombra d'un objecte passant per davant seu, com es fa per descobrir exoplanetes. Així, observant 2.000 estrelles durant 60 hores, es va detectar el pas d'un objecte del Cinturó de Kuiper, d'uns 1.300 metres de radi, per davant d'una estrella. La rapidesa amb què es va trobar podria indicar que hi ha moltíssims objectes com aquest, recolzant la teoria que, en la formació dels planetes, primer es formen cossos d'aquesta mida que van augmentant unint-se entre ells.
Així, amb un pressupost extraordinàriament més petit que el de qualsevol gran projecte internacional, l'equip japonès ha aconseguit fer un descobriment que, publicat a la revista 'Nature Astronomy', ha demostrat una antiga predicció. Els científics continuaran examinant el Cinturó de Kuiper a la recerca de més cossos com aquest.

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada