Acqua alta a Venèciaa sonda Chang'e-4 confirma que la Lluna té un dels cràters més grans del Sistema Solar

Venècia »Acqua alta a Venècia

Acqua alta a Venècia

Pat on estoc / stock.adobe.com

L'Acqua alta és un fenomen que afecta Venècia en certes èpoques de l'any. Es tracta d'una marea alta que pot inundar algunes parts de la ciutat i crear una situació completament quotidiana per als residents de Venècia, però surrealista per al visitant.
T'expliquem què és a l'acqua alta, quan succeeix i com preparar-te per aquest fenomen.

Per què es dóna el acqua alta a Venècia?

nullplus / stock.adobe.com

L'acqua alta es produeix sota unes condicions meteorològiques específiques, que tenen a veure amb la marea astronòmica, el vent de xaloc i la pressió.
Parlant en cristià, les marees augmenten quan baixa la pressió atmosfèrica o quan bufa vent de sud-est. La possibilitat d'acqua alta s'incrementa en els períodes de lluna plena i lluna nova.

¿Quan ocorre el acqua alta? 

El fenomen sol afectar Venècia a la tardor i hivern, especialment entre novembre i desembre.

Se segueix el cicle de la marea, creix durant 6 hores i baixa les 6 hores següents. El acqua alta dura les hores centrals de la fase creixent; així roman durant unes 3 o 4 hores i després la ciutat torna a la normalitat.

---

La Plaça Sant Marc és un dels punts més baixos de Venècia, per la qual cosa és un de les primeres zones en inundar-se.

---

Com preparar-te pel acqua alta

ET1972 / stock.adobe.com

Els venecians estan acostumats a viure amb aquest fenomen i sempre tenen les seves botes de goma preparades. Com que no és el cas de l'turista, t'expliquem en què et pot afectar el acqua alta i com preparar-te si ocorre durant el viatge a Venècia:

• Les autoritats de la ciutat instal·len una sèrie de camins elevats que connecten els punts estratègics. Si no et vols mullar els peus, pots moure't per aquests senders sense problema.
• Depenent de el nivell de l'aigua, els vaporetti poden modificar les seves rutes, al no poder passar sota certs ponts.
• Hi ha una sirena que alerta sobre el acqua alta amb unes tres hores d'anticipació. Això passa quan s'espera un acqua alta de al menys 110 cms. Quan això succeeix, molts restaurants i botigues també arriben a inundars e.
• El preu de les botes a prova d'aigua s'incrementa notablement durant el acqua alta.

Nivells de l'acqua alta

• Nivell de la marea en +65 cm. Es poden presentar petits tolls esporàdics.
• Una marea entre +80 cm i 100 cm. Vol dir que un 5% de la ciutat es pot inundar. La Plaça Sant Marc es converteix en un petit llac.
• Marea a partir de +120 cm. Es recomana usar botes de goma.
• Nivell excepcional de la marea: superior a +140 cm. És una situació molt inusual que poques vegades sol presentar-se.

Pots informar-te de les alertes, entrant a la web oficial de predicció de Acqua alta.

Actualitat

La sonda Chang'e-4 confirma que la Lluna té un dels cràters més grans del Sistema Solar

La col·lisió d'un asteroide d'uns 170km d'ample fa milers de milions d'anys fa que, encara avui, roques del mantell del satèl·lit estiguin presents a la seva superfície

per A.S. 16/05/2019 12:38 

elMón 

La mida de la conca Aitken està definida en aquesta imatge que mostra les diverses alçades de la superfície lunar | NASA

El vehicle d'exploració lunar xinès Chang'e-4 ha aconseguit confirmar una teoria de feia temps i que explica l'origen d'un cràter enorme a la cara oculta de la Lluna. El lloc on va aterrar la nau és al bell mig d'una gran depressió causada per l'impacte d'un asteroide fa milers de milions d'anys. Gràcies a les mostres obtingudes per la sonda, ara els científics responsables de la missió han trobat proves concloents que el xoc va ser tan fort que va travessar l'escorça del nostre satèl·lit i va arribar a la capa inferior, el mantell. És per això que les dades enviades per la Chang'e-4 indiquen que hi ha roques del mantell a la superfície de la Lluna. Corroborar aquesta teoria, de fet, era una de les missions del vehicle en la seva exploració de la cara oculta del satèl·lit, i pocs mesos després de la seva arribada, l'ha complert.

D'ençà que les primeres naus que van orbitar la Lluna ens van mostrar la seva cara oculta que sabem que, a diferència de la cara visible, té una geografia més accidentada i té menys planures fosques com les que podem veure des de la Terra. La Chang'e-4, la primera nau a la història a aterrar a l'altra banda el satèl·lit, va aterrar el passat 3 de juny i va fer sortir el vehicle d'exploració que va examinar la zona més propera al punt d'allunatge, l'interior d'un cràter de 180 quilòmetres de diàmetre conegut com Von Karman. Aquest cràter, però, és a l'interior d'una conca de 2.300 quilòmetres de diàmetre batejada com a Aitken, que ocupa aproximadament una quarta part de la circumferència el satèl·lit i que, segons la teoria, s'hauria format fa uns 3.900 milions d'anys a causa de l'impate d'un asteroide de 170 quilòmetres d'amplada.

Primera imatge de la cara oculta de la Lluna enviada per la sonda Chang'e 4 | Administració Espacial Nacional Xinesa

En examinar les roques de la zona, el vehicle xinès va identificar-ne algunes que tenien una composició química molt diferent de les roques lunars examinades fins ara, amb minerals que no són presents a la superfície però que, en canvi, encaixen amb les suposicions sobre la composició del mantell el satèl·lit, indicant que l'asteroide, en impactar contra la Lluna, va travessar els 50 quilòmetres d'escorça lunar fins a arribar al mantell. Aquestes mostres ajudaran el científics a conèixer millor què hi ha sota la superfície del satèl·lit i també sobre la seva història després de l'impacte de l'asteroide que, creuen, va formar un cràter que va ser omplert per roca fosa i que complicarà estudiar amb deteniment la seva composició geològica exacta.

#lluna #impacte #asteroide

Actualitat

Les restes d'una explosió estel·lar confirmen observacions xineses de fa 2.000 anys

La descoberta indica que aquella nova és l'esdeveniment estel·lar més antic ocorregut fora del Sistema Solar que ha registrat mai la Humanitat

elMón

per A.S. 02/05/2019 10:45

Les restes de la nova de Messier 22, que va ser observada per astrònoms xinesos fa dos milennis | Observatori Austral Europeu

Un equip d'investigadors de l'Institut d'Astrofísica de la Universitat de Göttingen, a Alemanya, ha descobert les restes d'una nova, una explosió estel·lar, al centre del cúmul globular Messier 22, que s'han pogut relacionar amb l'observació humana més antiga de què hi ha constància d'un esdeveniment ocorregut fora del nostre Sistema Solar. Tal com expliquen en un article publicat a la revista 'Astronomy & Astrophysics', les restes observades d'una nebulosa brillant, resultant de l'explosió, encaixen perfectament per posició i brillantor amb un registre de l'any 48 abans de Crist fet per astrònoms xinesos. Segons creuen els científics alemanys, els estudiosos del cel de fa 2.000 anys van veure l'explosió original al cel nocturn i la van anotar als seus documents, que sortosament han arribat fins als nostres dies.

Una nova és l'explosió nuclear que es produeix a la superfície d'una nana blanca d'un sistema quan, després d'absorbir massa matèria -hidrogen i heli- de la seva companya, crea un camp gravitatori molt potent que compacta i escalfa el material fins que, finalment, arriba a una temperatura crítica i inicia una fusió nuclear que, en esclatar, transforma tot aquest hidrogen i heli en materials més pesants. Messier 22, a la constel·lació de Sagitari, és a 10.400 anys-llum de nosaltres, i no ha estat fins fa poc que els astrònoms han observat les restes d'aquesta nova gràcies als Very Large Telescope de l'Observatori Austral Europeu al desert d'Atacama, a Xile.

Els cúmuls globulars són grans concentracions esfèriques de centenars de milers d'estrelles velles que giren al voltant d'una galàxia. La Via Làctia té uns 150 cúmuls d'aquest tipus, i el VLT serveix per observar-los gràcies als seus instruments, que permeten mesurar la brillantor de les estrelles segons el seu color i separar-les, una capacitat molt útil especialment en el cas d'uns cúmuls globulars que, per la seva edat, acostumen a brillar de color vermell. El cas que ens ocupa, per exemple, sónles restes d'una nova que formen un núvol vermell de gas a través d'un espai unes 8.000 vegades més gran que la que separa la Terra i el Sol. Tot i la seva mida, però, la massa de la nebulosa és relativament petita, unes 30 vegades la del nostre planeta, perquè el gas va ser dispersat per l'explosió.

#explosió #antiguitat #espai #estrelles

Actualitat

La baula perduda de l'evolució dels planetes

Un equip d'astrònoms japonesos detecten per primer cop un cos celest l'existència del qual es va predir fa més de 70 anys i que mostra un pas important en la formació del Sistema Solar

elMón

per Redacció 29/01/2019 09:31

Representació artística de l'objecte descobert | Ko Arimatsu

Per primera vegada, un equip d'astrònoms japonesos han detectat un cos d'1,3 quilòmetres de radi als límits del Sistema Solar. Objectes com aquests fa més de 70 anys que s'havia predit que existien, però la descoberta d'un d'ells és un pas molt important pel paper que van complir en la formació dels planetes, ja que són l'estadi intermig entre les primeres amalgames de pols i gel i els grans cossos celestes que coneixem a dia d'avui. L'objecte ha estat localitzat al Cinturó de Kuiper, la col·lecció de petits objectes que hi hi ha més enllà de Neptú i el més conegut dels quals és Plutó, tot i que darrerament s'ha parlat molt d'un altre d'aquests cossos: Ultima Thule.

Els objectes del Cinturó de Kuiper es consideren les restes de la formació del Sistema Solar, però mentre el cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter ha estat alterat per la radiació del Sol, col·lisions amb altres objectes i la gravetat dels planetes, al Cinturó de Kuiper, fred, fosc i solitari, les condicions que regien la formació dels planetes del Sistema Solar continuen pràcticament inalterades. Per als astrònoms, representa una màquina del temps que es remunta al principi del naixement dels planetes.

La suposició que allà hi havia objectes amb radis d'entre un i uns quants quilòmetres es va fer fa anys, però eren massa llunyans, petits i foscos fins i tot pels millors telescopis, que no els poden observar directament. Un equip de l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó, doncs, va buscar-los fent servir un altre sistema: l'ocultació, consistent a seguir un gran nombre d'estrelles esperant que, en algun moment, es detecti l'ombra d'un objecte passant per davant seu, com es fa per descobrir exoplanetes. Així, observant 2.000 estrelles durant 60 hores, es va detectar el pas d'un objecte del Cinturó de Kuiper, d'uns 1.300 metres de radi, per davant d'una estrella. La rapidesa amb què es va trobar podria indicar que hi ha moltíssims objectes com aquest, recolzant la teoria que, en la formació dels planetes, primer es formen cossos d'aquesta mida que van augmentant unint-se entre ells.

Així, amb un pressupost extraordinàriament més petit que el de qualsevol gran projecte internacional, l'equip japonès ha aconseguit fer un descobriment que, publicat a la revista 'Nature Astronomy', ha demostrat una antiga predicció. Els científics continuaran examinant el Cinturó de Kuiper a la recerca de més cossos com aquest.

#Astronomia